JOCS FLORALS

Aquest any, l'Eunice Ordóñez ha estat la guanyadora dels jocs florals de 3r.
Moltes felicitats!!!

JOCS FLORALS, OBRES

EN SATURN, EL REI DE L’ILLA

Fa milers d’anys, en una petita illa grega hi vivia un home que es deia Saturnino però tothom li deia “Saturn” en to burleta, mentre que giraven un dit al voltant del cap com representant els anells del planeta. Sempre se’l veia sol i trist. Però una amiga seva tractava d’animar-lo i li deia:

- No et rendeixis, que tu vals molt. Ja veuràs com un dia seràs algú molt important.

Els anys anaven passant però la broma mai passava de moda.

Un dia hi va haver un terratrèmol, i la seva casa on vivia amb la seva anciana mare va començar a tremolar. En Saturnino va agafar en braços la seva mare i va córrer cap a la porta però estava bloquejada i no es podia sortir. Doncs, va pensar que seria millor baixar-la per la finestra lligada amb una corda. En va trobar una i va lligar la seva mare per la cintura amb la corda, col·locant alguns draps per no fer-li mal. Fent un esforç molt gran, la va despenjar per la finestra. Quan l’anciana va posar els peus al terra del carrer, ella mateixa es va treure el cordatge. En Saturnino va aconseguir baixar també utilitzant la corda. Ja a baix, es van abraçar tots dos, i la mare va dir:

- Moltes gràcies per salvar-me la vida. Ets el millor fill que he tingut mai.

Per aquella època el rei que regnava va renunciar a la corona per qüestions de salut i en saber la notícia del salvament de l’anciana va decidir que Saturnino havia de ser el nou rei per la seva valentia.

Ara en Saturnino era el rei de l’illa i vivia en un palau molt feliç amb la seva mare. Tota la gent va anar a demanar-li perdó i li van prometre lleialtat.

Des d’aquell dia, en Saturnino va ser la persona més estimada i el rei més respectat de tota Grècia.

LUCAS ANDRADE DOS SANTOS

EL NEN PERDUT

Hi havia una vegada un noi de cinc anys que es deia Marc. Li agradaven molt les galetes i un dia va agafar la capsa que hi havia al rebost i se les va menjar totes. Els pares es van empipar amb ell i el van reganyar severament. El noi era molt sensible i estava tan trist que va decidir anar sol al bosc a plorar.

Va caminar per molts camins que ell ja coneixia i va veure coses molt interessants com arbres centenaris, bolets, plantes enfiladisses, conills, esquirols, etc. Amb aquell espectacle es sentia molt més tranquil. Després de gaudir de la natura durant unes hores, es va assabentar que ja no hi havia tanta llum. El sol s’estava amagant darrera de les muntanyes i començava a aparèixer la lluna. Un mussol el mirava des d’una branca. Havia de regressar a casa abans de que es fes totalment de nit!

Va tractar de tornar pels mateixos camins que abans, però sense llum era molt difícil escollir el camí correcte. Ja era del tot de nit i no era capaç de saber per on tirar. Tremolava de fred i de por, i va demanar a Déu que l’enviés algú que l’indiqués el camí a casa.

De sobte, en un clar del bosc, hi va aparèixer un cérvol que fregava el terra amb una pota davantera. En Marc s’hi va acostar a l’animal per si era l’ajut que Déu l’enviava. Però quan el nen es va atansar al cérvol, aquest va començar a córrer. El noi li anava seguint sense perdre’l de vista. El cérvol, seguit d’en Marc, va arribar a una zona on s’acabava el bosc i començava una prada des d’on s’albirava el seu poble.

Després, el cérvol es va introduir en el prat i es va quedar allí descansant. En Marc va travessar el camp, i en pocs minuts ja era a casa seva. El noi va trobar els pares molt tristos. Els hi va demanar perdó i va prometre que mai ho tornaria a fer.

La seva mare li va preparar una sopa ben calenta mentre el pare li preparava un bany. A l’hora de dormir, en Marc va explicar als seus pares que un cérvol l’havia conduït fins a casa. Els pares van pensar que era imaginació del nen però pel matí van veure entre les vaques un cérvol pastant al prat.

LUCAS ANTONIU

EL NEN AMB SORT

 

Un dia, un nen que es deia Alejandro va anar a l’escola. A la sortida va baixar les escales, com cada dia. Però aquell dia en Miquel, un noi més gran que ell li va posar la traveta i va caure escales avall. Per sort, no es va fer res.

 

Malauradament, un altre dia es va creuar amb en Miquel quan tenia ganes de baralla. L’Alejandro va dir que no volia baralles perquè no li agradava la violència. Però en Miquel insistia en lluitar. Doncs, l’Alejandro va fer una oració curteta a Jesús i li va demanar que l’ajudés.

 

L’Alejandro va dir a en Miquel :

 

-        Mira, tothom no dubta que tens molta força a l’hora de lluitar però no tenim gens clar si també ets bo corrent.

 

En Miquel semblava molt ofès i va exclamar:

 

-        És clar que també sóc bo corrent!

 

L’Alejandro li va proposar d’anar a un parc molt gran i fer unes curses. Van fer una de velocitat i la va guanyar l’Alejandro. Van fer una altra de resistència i també la va guanyar l’Alejandro.

 

En Miquel va felicitar l’Alejandro i li va demanar disculpes. Des d’aquell dia, el va respectar i no es va ficar amb ell. I com que van practicar molt fent curses, al final es van fer amics i tot.

                                                                               JUAN M.  ARANDA BOLAÑOS

UNA SENYORA MOLT BONA

 

La Laura era una senyora molt bona però estava una mica trista perquè no tenia fills. Va tenir la idea de viatjar a Rússia per buscar una nena òrfena. Va agafar un avió i va arribar a Rússia un dia molt fred.

 

Va visitar moltes cases d’orfes però era molt difícil aconseguir una adopció. Va tornar a Barcelona decebuda i va explicar el problema a una amiga que es deia Maria. La Maria li va aconsellar que viatgés a Madrid, perquè allí les coses eren més fàcils.

 

Va viatjar a Madrid i va visitar moltes cases d’orfes. Allí les coses eren molt diferents i va trobar quantitat de nens i de nenes per adoptar. Però ella no sabia a qui emportar-se i a qui deixar. No era com comprar-se uns mitjons.

 

Va tornar a l’hotel perquè encara no sabia què fer. Recordava tots els nens i nenes que li havien presentat i va decidir quedar-se una nena malalta que es deia Mireia. La Laura va pensar que ella era qui més necessitava una mare. Així que va arreglar tots els papers i la va adoptar com a filla.

 

En unes setmanes la noia es va adaptar a la nova situació i van viure felices juntes.

                                                                                        

ANASTASIA ASTAKHOVA

EL NEN PERDUT AL BOSC

 

Una vegada, hi havia un nen de nou anys que es deia Marc. Com que li agradaven molt les aventures, va decidir anar-se’n sol al bosc. Va preparar la seva motxilla amb una cantimplora, un sac, una llanterna i una mica de menjar.

 

L’endemà, sense que els seus pares s’assabentessin, va sortir de casa en direcció al bosc. Va veure animals molt interessants: esquirols, linxs, serps... També va observar la vegetació. Hi havia arbres, arbustos, flors... Va creuar un rierol i va entrar en una cova. Tot va ser molt emocionant.

 

Però ja eren les sis i volia tornar a casa. Ara ja no hi havia tanta llum i va utilitzar la llanterna. Però quan va arribar a un encreuament de camins, no sabia per quin camí anar. Va caminar desorientat durant un parell d’hores aproximadament. Tenia fred i por.

 

Es va enfilar a un arbre i des d’allí va albirar una cabana. Es va dirigir cap allí i va trucar a la porta. Una senyora anciana li va obrir i li va donar un puré calentet i una mica de fruita. Era la mare del guardaboscs, que estava esperant el seu fill. Quan aquest senyor va arribar a casa, va portar en Marc en el seu tot terreny cap a casa seva.

 

Quan va entrar a casa, els seus pares el van reganyar però després li van perdonar. Va prometre que mai més aniria sol al bosc.

                                                                               VANLOUIS BERNALES CADELIÑA

ELS DINOSAURES

 

Hi havia una vegada un tyrannosaurus rex i un iguanodon, dos dinosaures que eren molt bons amics. Vivien en una cova a la selva.

Un dia van sortir a buscar animals i fulles d’arbre per alimentar-se. Però de cop va aparèixer un altre dinosaure que es volia menjar el que ells havien trobat. Semblava el temible dreadnoughtus schrani. Es van espantar i van arrencar a córrer. Van córrer tant, que no sabien on eren.

Van trobar el palau del rei Dino i van demanar ajut. El rei els hi va indicar que fossin en direcció sud, quan en realitat havien d’anar en direcció nord. Però ells no li van fer cas i van caminar en direcció nord.

Però de sobte, va aparèixer de nou el dinosaure enemic. Ell també els havia vist i volia atacar-los. Així que novament es van posar a córrer per tal d’escapar. Van aconseguir amagar-se darrere d’una sequoia enorme. Però una altra vegada l’enemic els va trobar i va cridar els seus amics perquè l’ajudessin.

Es van posar a córrer amb les poques forces que els hi quedaven i, sense voler, es van ficar a dins del palau del rei. També hi van entrar els dinosaures enemics. El rei va tancar les portes i els va enviar a tots al calabós. Després, va reunir els seus savis perquè l’aconsellessin sobre què fer amb aquella situació tan incòmoda. Els savis van dir que el millor era que tots els dinosaures abandonessin la violència i que es fessin herbívors. Al rei li va semblar una idea magnífica i va anar als calabossos a anunciar que, qui deixés la violència, seria alliberat. També que qui volgués continuar amb ella, que romandria tancat tota la seva vida.

Per suposat que tots els dinosaures van escollir la solució pacífica.

                                                                               M. HENRICO BUBUD MARIÑAS

L’AMIC IMAGINARI

Hi havia una vegada una nena de sis anys que es deia Danica. Vivia a Barcelona i anava al col·legi Labouré. Quan era a classe, sempre estava distreta i no escoltava la professora. Feia cases amb la goma, la maquineta, alguns llapis i el regle; formava boletes de paper i les ficava al tap d’una ampolla; fabricava un gronxador amb un bolígraf i un regle... Quan la professora li feia alguna pregunta, ella no sabia què contestar i la mestra la renyava.

Un dia, les amigues de la Danica van anar a casa seva a passar el cap de setmana. La Brenda i l’Ada, que així es deien, van jugar molt amb ella a les nines, a cuinetes a professores...

Quan va arribar l’hora de dormir, les amigues van anar a l’habitació de la Danica i van parlar amb ella de moltes coses. Una mica abans d’anar-se cadascuna al seu llit, van preguntar-li per què ella sempre estava distreta a classe.

-        És que tinc un amic imaginari. És diu Dan i és molt amistós i divertit. M’agrada tenir-lo content i per això li fabrico tantes coses.

Les amigues van anar a l’habitació de convidats i s’hi van estar una estona molt pensatives. Elles sabien que tot era fruit de la imaginació de la Danica. Volien ajudar la seva amiga i no sabien com. De cop, l’Ada va tenir una idea i li va dir el seu pla secret a cau d’orella a la Brenda, que hi va estar d’acord.

L’endemà, mentre esmorzaven, li van preguntar:

-        Escolta, Danica, el teu amic, què vol ser de gran?

-        El meu amic vol ser bomber –va contestar ella.

La Brenda li van preguntar:

-        I què creus que necessita en Dan per ser un bon bomber?

-        Anar al col·legi i estudiar molt! –va contestar ella.

-        I penses que el teu amic està molt atent a classe? –va dir l’Ada.

La Danica es va quedar una llarga estona sense dir res. Només remenava la llet amb la cullera amb el cap abaixat. Fins que es va aixecar d’un salt de la cadira i va exclamar:

-        A partir d’ara, el meu amic Dan escoltarà atentament la professora i treballarà molt! Us prometo que si juga a l’hora de classe, el ficaré a l’estoig i el tancaré! Haurà de comportar-se igual de bé que jo!

Les amigues van riure satisfetes i van abraçar la Danica. Estaven segures que ella compliria la seva promesa.

GEORGE J. CADELIÑA SALACUP

LES ARMES A CANVI D’UN ENCENEDOR

Hi havia una vegada un home que es deia Gabriel, que va crear un invent molt interessant. Sabeu què va inventar? La màquina del temps! Amb aquella màquina es va fer molt famós.

Un dia es va ficar a la màquina per viatjar a una època molt llunyana. Però no va escollir bé quants anys volia retrocedir i va aparèixer a l’època dels dinosaures. Hi havia iguanodonts, tiranosaures, etc. Alguns eren enormes i tiraven foc per la boca. Estava molt espantat i va tornar corrents a la màquina per regressar al segle vint-i-u.

Quan va fer funcionar els comandaments, l’aparell no tenia energia suficient i es va aturar a l’any 5243 abans de Crist. Hi era en mig d’una selva on hi havia una tribu salvatge. Es deien els “txocos” i eren molt amables i simpàtics. Li van donar de menjar i de beure i li van ensenyar a caçar. Passats uns mesos, ja era com un d’ells. Però al costat d’aquesta tribu hi vivia una altra. Aquesta tribu sempre volia lluitar pel territori.

El cap de la tribu dels txoco va anunciar a en Gabriel que es preparés per a la batalla perquè havia d’ajudar els seus amics. Però a en Gabriel no li agradava la violència i no sabia com convèncer els txocos de que no valia la pena barallar-se. Després de pensar molt, se li va ocórrer una idea genial. Va anunciar als dos caps d’ambdues tribus que, si deixaven les armes, rebrien uns regals magnífics a canvi. Els dos caps de les tribus volien veure primer els regals i en Gabriel hi va estar d’acord.

En Gabriel els va citar en una esplanada perquè les dues tribus poguessin veure els obsequis còmodament. Va fer silenci amb la mà i va treure de la butxaca dos encenedors i els va fer servir. Tots es van quedar bocabadats perquè havia aconseguit foc sense fregar cap pal o pedra. Pensaven que era una mena de déu amb poders. Van dir que sí volien aquell regal tan meravellós i que, a canvi, tornaven totes les seves armes.

A partir d’aquell dia, ja no hi va haver cap guerra entre les dues tribus i van cuinar i es van il·luminar amb més comoditat. En Gabriel va abandonar la idea de tornar al segle XXI i es va quedar a viure allí.

                                                                               CRISTIAN S. ENCINAS CAMPERO

ELS AMICS DE JOGUINA

Hi havia una vegada una cabra de peluix de color negre que es deia Vakipandy. Compartia habitació amb una serp de peluix de color blau, verd i rosa, i amb una nina molt toveta que es deia Laura. Els tres vivien molt feliços amb la seva ama, una nena de set anys que es deia Teresa. Ella els hi havia construït uns llitets que anaven a dins d’una capsa de cartró, que era la seva habitació.

Un dia, després de fer els deures, la Teresa els hi va fabricar unes joguines perquè s’entretinguessin amb diferents materials de reciclatge. Els tres estaven encantats amb tot això i es divertien molt.

Una nit, després de sopar boletes de plastilina, els tres van decidir agrair la seva ama tot el que ella havia fet per ells i li van preparar una festa sorpresa. Mentre ella mirava la tele una mica abans de dormir, van omplir-li el coixí de petons amb olor a rosa. Van col·locar al sostre de la seva habitació unes estrelles que brillaven en la foscor. Van assajar una dolça melodia perquè s’adormís tranquil·la. I a la tauleta de nit li van posar un xupa-xup amb forma de cor per quan despertés pel matí.

Quan la Teresa es va ficar al llit, els petons amb olor a rosa l’acaronaven, mentre contemplava els estels brillants al sostre i sentia la dolça cançó de bressol. Va dormir com si estigués al paradís. I pel matí, va trobar la xuxe amb forma de cor a la tauleta de nit. Ella sabia qui li havia posat tot això. Per suposat que havien estat els seus tres amics de joguina!

BRENDA B. GRATEROL JOYA

EL GAT JUGANER

Hi havia una vegada un gat que es deia Tom. En Tom era molt i molt juganer però el que més li agradava era jugar amb els seus fills.

Un dia , l’amo del Tom va comprar una gata i en Tom es va enamorar de la gateta. Li deixava beure la llet i  menjar del seu plat. Un bon dia, la gata es va escapar i en Tom es va quedar molt trist, pensava que mai més la tornaria a veure!!!

Al cap de pocs dies la gata va tornar carregada de pinso, de menjar per gats, el van compartir i van ser feliços per sempre més.

LIONEL ISUIZA

AULA ACOLLIDA

)

EN PEP I ELS SEUS TRUCS

Hi havia una vegada un nen de deu anys que es deia Pep i anava a quart de primària. A casa sempre jugava amb el seu maletí on hi havia unes pilotetes, un mocador de seda, uns naips, un bitllet de cinc euros, capsetes, anelles i més coses. Es posava al cap un barret de copa de color negre i practicava els seus trucs davant d’un públic imaginari. Practicava a totes hores; fins i tot mentre somiava.

Malauradament ningú creia en la seva habilitat i cada vegada que ell proposava fer un numeret davant de tota la classe, els alumnes posaven molt poc entusiasme i la senyoreta deia:

-        Pep, deixa-ho per una altre dia.

El curs va acabar i van arribar les vacances. Ell seguia practicant, segur de que algun dia algú valoraria la seva habilitat. Durant l’estiu va meditar molt. Es va adonar que si volia tenir èxit, havia de fer alguna cosa molt especial que deixés a tots bocabadats. Si ho aconseguia, guanyaria l’acceptació de tothom.

El 25 de setembre era el seu aniversari, i casa seva estaria plena d’amics. Era l’ocasió perfecta. Així que, amb l’ajut de la seva germana, va preparar un espectacle únic.

Va arribar el gran dia i en Pep va rebre tots vestit amb esmòquing, llacet i barret de copa. Van menjar pastís i moltes coses més i van cantar “Aniversari feliç”. En Pep va demanar silenci i els hi va anunciar que tenia una sorpresa per a ells. Els pares i la germana d’en Pep van sortir de l’habitació.

De cop, es va obrir una capsa gran de cartró, d’on van sortir més de deu globus de colors. Ningú sabia com s’havia obert la capsa ella sola.

A continuació, va sortir d’un armari un pallasso fent pallassades mentre caminava cap a la sortida. Seguidament, va sortir la Caputxeta Vermella. I després, un astronauta. I en uns segons, la castanyera. I més tard un cirurgià. Tots sortien de l’armari i s’anaven cap a la sortida. Com podia sortir d’un lloc tan estret tanta gent?

Mentre tots observaven amb la boca oberta, es van apagar les llums i es van quedar a les fosques. Més de vint bengales es van encendre, que van il·luminar les cares de tots, de tots menys la d’en Pep, que s’havia esfumat. La llum del saló es va encendre i en Pep no era enlloc. El que sí que hi havia era una pinyata que abans no hi era. Els nens li van donar de cops, es va trencar i d’allí en va sortir el nostre amic Pep amb els braços en alt i somrient triomfalment.

Tots van aplaudir durant quasi cinc minuts. També rebia abraçades i elogis. Va ser un dia molt feliç per a tots però especialment per en Pep. L’endemà, li van preguntar al cole que com ho havia fet.

-        Secret professional –va contestar.

Jo si sé com ho va fer perquè sóc la seva germana, i vaig estar tot el dia preparant els trucs amb els nostres pares. Deu n’hi do el que es pot arribar a fer amb l’armari que tenim tapant un forat de la paret, amb unes cordetes i poc més!                                                                                                              

G. NICOLE LIME ASILO

HANS, EL GOS PERDUT

Hi havia una vegada un gos petit que es deia Hans. Vivia en una casa de camp.

Un dia va anar a passejar pel bosc amb el seu amo. El gos es va posar a mirar les plantes i les papallones mentre el seu amo mirava les muntanyes amb els prismàtics. Quan l’amo va guardar els prismàtics, no veia el seu gos. S’havia perdut i no el trobava.

L’amo es va passar tot el dia cercant el seu gos per tot arreu però no apareixia. Va arribar la nit i l’amo va regressar sol a casa. L’endemà va tornar al bosc i, després de caminar durant tres hores, el va trobar estirat a una roca adormit. El va cobrir amb la seva jaqueta i el va agafar en braços. El va portar a casa i allí li va donar carn i agua. Després el va ficar al seu cau. El gos li va dir gràcies amb la cua.                                                             

JIARUN LIN

EL SOL

El Sol fa llum i escalfa

surt de dia

és groc, taronja i vermell.

Al Sol no hi viu ningú

cap persona hi pot anar

perquè crema molt.

QIMIMG LIN

AULA ACOLLIDA

LES AVENTURES DE L’ONA I L’ANNA

Fa alguns anys, una senyora vivia amb les seves filles. La gran es deia Ona i tenia nou anys. I la petita es deia Anna i tenia set anys. A més de ser germanes, eren molt amigues.

Un dia estaven jugant a la seva habitació i la mare va dir que anaven de compres. Elles es van vestir i van sortir de casa amb la mare. Però no van anar a cap botiga sinó que van sortir del poble i es van endinsar en el bosc. La mare les va asseure a una roca i va dir que l’esperessin, que tornaria aviat.

Va passar quasi una hora però la mare no apareixia. Es van aixecar del seient i van començar a buscar-la per tot arreu. Elles es preguntaven per què la seva mare les havia deixat. Pensaven que era perquè ja no les volia per a res.

Van trobar molts perills, com cascades. La petita tenia por però l’Ona la protegia. També van aparèixer un llops i totes dues van pujar corrent al cim d’una muntanya. Els llops ja s’havien cansat de perseguir-les. També van trobar barrancs i plantes carnívores. Van seguir per un camí forestal i van trobar una tendeta per a turistes. Allí venien aliments, postals, i moltes coses més. Van comprar uns plàtans i se’ls van menjar. Després, van seguir cercant la mare.

Un guia turístic les va trobar soles i les va portar en el seu tot terreny a casa perquè ell també vivia per allí. Quan van entrar, allí era la mare, com si no hagués passat res. Les noies li van preguntar per què havia fet això i ella no recordava res. L’únic que sabia és que havia begut una beguda que li havien regalat. Ella no sabia què era però tenia alcohol.  Mentre la mare es recuperava al llit, les noies van comentar que era molt perillós beure aquestes substàncies i van prometre que, quan fossin grans, mai veurien aquesta mena de coses.

MARI ÁNGELES OLIVA HERBAS

EL XIMPANZÉ I EL MICO

 

Hi vivia a la selva un mico que es divertia saltant d’arbre en arbre, menjava plàtans i feia monades. Per allí també hi vivia un ximpanzé molt savi i fort, que era molt respectat pels altres primats.

 

Un dia, el mico es va atansar al ximpanzé i li va preguntar:

 

- Vols ser el meu amic?

 

- No gràcies. A mi no m’agraden els micos –va respondre el ximpanzé.

 

El mico se’n va anar molt trist i va desaparèixer entre el fullatge.

 

En una altra ocasió, el mico va pujar a la branca on era el ximpanzé i li va dir:

 

- Per què no podem ser amics? Podríem jugar junts.

 

- Ja t’he dit que no, pesat! A mi els micos no em cauen bé.

 

Unes quantes vegades més el mico va intentar ser amic del ximpanzé però sense èxit. Però un mussol havia presenciat tot des de la branca d’un arbre i va voler ajudar el mico. Li va dir:

 

-        Has d’inventar alguna cosa perquè el ximpanzé s’interessi per tu.

 

El mico va agrair el mussol i se’n va anar a dormir al seu arbre. Pel matí es va despertar i va estar pensant una bona estona.

 

-        Ja està! –va exclamar.

 

Va tenir una idea genial i es va posar a treballar immediatament. Va agafar moltes branques que hi havia pel terra i unes quantes lianes. Amb tot això va fabricar dues magnífiques hamaques. Després, les va instal·lar a la vista del ximpanzé. A continuació, es va estirar a una d’elles i es va posar a xiular una cançó.

Quan el ximpanzé va veure les dues amaques, sentia ganes d’estirar-se i va dir:

 

-        Senyor mico, quines hamaques tan estupendes. Però, per a qui és l’altra?

 

El mico va contestar:

 

- De moment només les estic provant i estic esperant que algú més pesat que jo es posi a sobre per comprovar si són realment resistents.

 

- I per què no m’ho dius a mi? Jo sóc bastant pesat! –va exclamar el ximpanzé.

 

- No sé si tu serveixes perquè la prova triga tot un dia –va contestar el mico.

 

- Jo puc aguantar tot un dia estirat! És que no confies en mi? –va insistir el ximpanzé.

 

- D’acord. Puja’t i estirat –va afegir el mico.

 

El ximpanzé es va enfilar a l’hamaca i va estar tot el dia estirat al costat de l’altra hamaca on era el mico. Era tan avorrit no fer res, que sense voler tots dos van parlar de moltes coses.

 

Tant van parlar, que es van conèixer millor i el ximpanzé va decidir ser amic del mico i el mico va aprendre a saber com tractar el ximpanzé.

                                                                                         EUNICE S. ORDÓÑEZ BÁEZ

EL CAMPIÓ DE CURSES DE RALY

En  David era un home de trenta-quatre anys, molt afeccionat a les curses de raly.

Un diumenge pel matí, es va presentar al circuit per participar en una competició. Tenia tot preparat i els seus ajudants el van animar. Es va col·locar a la línea de sortida, i quan l’encarregat va abaixar la banderola de quadres negres i blancs, va arrencar a córrer a tota velocitat. Va circular sempre en primera posició i va arribar a la meta el primer.

Mentre tornava a casa, anava raonant:

-        Això de córrer en un circuit, ja comença a avorrir-me una mica. Vull més emoció.

Quan va arribar a casa, va demanar consell al seu fill, que es deia George i tenia vuit anys. El seu fill li va contestar:

-        Pare, per què no et fas tu mateix el teu propi cotxe i participes en curses on cadascú porta el seu prototip?

Al pare li va semblar una excel·lent idea i li va fer cas. Com que tenien un taller al fons del jardí, en David va decidir construir allí el seu cotxe de curses. Va utilitzar peces de ferro, rodes, para-xocs, portes, volants, etc. de cotxes del desguàs. El va pintar de color blau.

Quan el cotxe ja estava acabat, en David va muntar en George al seient del copilot per fer un volt amb ell i comprovar si funcionava bé. El seu invent havia estat un èxit.

Un diumenge pel matí, en David es va presentar en una competició, acompanyat de la seva família i d’uns amis seus mecànics. Es va anunciar la sortida i va engegar a córrer. Però a meitat de la cursa, el motor es va cremar i el cotxe va deixar de córrer.

Els mecànics es van afanyar a canviar-lo ràpidament, i de nou es va incorporar a la cursa. Ara anava en vuitè lloc. Amb tristesa va mirar cap a les grades, on era la seva esposa i el seu fill. Per a la seva sorpresa, en George mostrava una pancarta que deia: “Ànim. Tu hi pots!” Això li va donar coratge i va trepitjar l’accelerador amb força mentre subjectava fermament el volant. Un a un va anar avançant tots els cotxes, fins que va entrar a la meta el primer.

Va rebre un trofeu molt bonic i un ram de flors. Les flors, les va regalar a la seva esposa i va permetre que el trofeu estigués a l’habitació del seu fill perquè, gràcies a ell, hi havia guanyat.

ERIC PEREIRA SOARES

QUI RIU L’ÚLTIM, RIU MILLOR

 

Hi havia una vegada un nen de nou anys que es deia David. Era molt intel·ligent i treballador. Sempre treia notables o excel·lents. A més, en el seu temps lliure feia invents molt interessants. Al pati, sempre es divertia, inventant jocs. Tot i això, els seus companys no li feien molt de cas i se’n reien d’ell. Però ell no li donava importància i pensava: “Qui riu l’últim, riu millor.”

 

El temps anava passant i es feia gran. Va estudiar enginyeria, va fer moltes pel·lícules i va escriure desenes de llibres. Va guanyar molts premis nobel, molts premis grammy, molts oscar i alguns premis d’honor de les lletres catalanes. Va ser molt conegut a nivell mundial i tenia molts fans.

 

Un dia, els antics companys del col·legi que se’n burlaven d’ell van assistir a un certamen on es lliuraven premis. Quan va aparèixer a la plataforma en David, van desplegar una pancarta que deia: “Perdona’ns. Realment tu tenies talent.” Ell va somriure complagut i satisfet i va pensar: “Qui riu l’últim, riu millor.” Però com que tenia un cor molt gran, se’ls va perdonar a tots.

                                                                                         DAVID PEREIRA ZABALA

LA MÀQUINA DE FER NÚVOLS

 

Hi havia un nen molt pobre que mirava les joguines d’una botiga a través del vidre. És deia Roc i tenia vuit anys. Com que no tenia diners per comprar una joguina, va cercar material reciclat i es va fabricar moltes joguines. Es va divertir molt creant vehicles, robots, carretons, etc.

 

Els anys anaven passant i ell era molt aplicat a l’escola. Es va fer gran i va anar a la universitat. És clar que havia de treballar per tal de pagar-se els estudis. Un dia, el professor els va demanar que fessin un invent i que el presentessin davant de tota la classe.

 

En Roc va estar durant tres mesos treballant en el projecte. Amb molt d’esforç va aconseguir inventar una màquina de fer núvols. L’aparell recollia la humitat del mar i la condensava. També podia provocar una precipitació. El millor de tot és que funcionava amb energia solar.

 

En Roc va presentar el seu invent davant de tota la classe. Quan el professor va escoltar les explicacions, es va posar ràpidament en contacte amb uns científics que coneixia i els hi va explicar tot. Els científics van venir ràpidament a la facultat per veure l’invent. Van felicitar en Roc i li van proposar d’anar a provar la màquina a una platja deserta. Ell va dir que sí.

 

Quan van provar la màquina, funcionava .perfectament. Es van construir moltes més màquines com aquella i en Roc va guanyar molts diners. Però el més important va ser que molts països van deixar de patir sequera. 

                                                                                                   NIL PINEDO MORENO

VIATJAR ÉS DIVERTIT

 

Hi havia una vegada una nena que es deia Adda.  Tenia nou anys i vivia a Barcelona. Un dia es va trobar un gos i el va portar al veterinari. Després li va demanar a la seva mare que li deixés quedar-se’l però la mare li va aconsellar que millor era que el portés a casa de la seva cosina perquè era gran i estaven desitjant un gos des de feia temps. Ella vivia al costat d’elles i podia anar a visitar-lo sempre que volgués.  A la nena li va semblar una idea fantàstica i la tieta i la cosina van dir que sí.

 

Passats uns dies, l’Adda va fer un viatge a Alemanya amb la mare, la tieta i la cosina. També hi va viatjar el gos. Van gaudir molt dels paisatges i de la ciutat de Berna. A en Marc, el gos, també li va agradar molt Alemanya perquè les salsitxes estaven molt bones. Un dia van anar a un parc temàtic i es van muntar a la muntanya russa, la sínia i moltes coses més. Com que van estar tres anys, l’Adda va aprendre molt d’alemany.

 

Més endavant, van anar a França. Van visitar la torre Eiffel i van creuar el riu Sena per un pont. Van visitar una cafeteria molt famosa i allí van berenar llet calenta amb croissants. Un altre dia van dinar a un restaurant que es deia Atelier. El primer plat era amanida; el segon, pizza; i de postres, gelat de maduixa amb xocolata. A continuació, se’n van anar al hotel, i el gos es va posar al seu llitet a dormir.

 

L’endemà, les noies es van anar a nedar a la piscina de l’hotel però el gos es va quedar a l’habitació perquè estava cansat. Com que ja era estiu i feia calor, van anar a una platja molt bonica de Marsella.

 

Després van viatjar als Estats Units i les noies anaven a l’escola americana. Sabien cinc llengües: català, castellà, alemany, anglès i francès. Cada segon dia del mes, li donaven al menjador del cole patates fregides amb tomàquet i ou, que era el seu plat preferit.

 

 L’Adda es sentia feliç de conèixer moltes parts del món i de saber moltes llengües.

 

                                                                               ASHLEY A. PORTILLO WILLIAMS

ELS TRES GERMANS

Hi havia una vegada un pare , una mare i la seva filla Violeta que van anar a passejar i desprès van anar al cinema. Van comprar crispetes i van veure la pel·lícula “Ballerina” que els va agradar molt.

La Violeta tenia dos germans grans, una noia i un noi ,que vivien a Filipines

Era un dia important, faltaven pocs dies perquè els seus germans arribessin a Barcelona per quedar-se.

La Violeta estava molt nerviosa i emocionada!!!!

Quan va acabar la pel·lícula van tornar a casa , van sopar i van anar a dormir.

Finalment va arribar el gran dia. Quan es van retrobar van jugar i plorar de tant feliços que estaven tots. Van anar a viure a la nova casa on la Violeta i la seva germana dormien juntes en un llitera i el noi en una altra habitació.

Estaven molt contents de tornar a estar tots tres junts.

RAYCHELLY RANCHEZ PUDUCAY

AULA ACOLLIDA

LES MUNTANYES I LA NENA

Hi havia una vegada una nena  amb els seus pares  que van anar a fer un pícnic. Quan estaven menjant l’entrepà la nena va veure una papallona i la va començar a perseguir pel camp.  Els pares estaven mirant uns ocells i no van adonar-se  que la nena corria darrera la papallona.

La nena anava seguint la papallona i es va perdre. Va arribar a unes muntanyes desconegudes i va caure. Quan els pares la trobar, la van portar a l’hospital. El metge els va dir que la nena s’havia mort i els pares es van posar molt tristos. Va tornar el doctor i els va dir  :

-        Ho sento molt, m’he confós, m’he equivocat. La seva filla no està morta! –

I es van posar molt contents i van decidir no anar mai més de pícnic.

ZYMAL REHMAN

AULA ACOLLIDA

LA ROSELLA I LA FORMIGA

Hi havia una vegada una rosella que vivia amb flors com ella a un prat on havien sembrat blat. Un dia va sentir com parlaven dues espigues:

-        Què bé, ja és juliol i molt aviat vindran a recollir-nos. A mi m’agradaria acabar essent un dels ingredients del pastís d’aniversari d’un nen petit.

-        Doncs, a mi m’agradaria acabar essent un pa de pagès.

I la rosella es preguntava per a què servia ella. Va parlar amb les seves companyes, i una d’elles li va contestar:

-        Fes-te a la idea que nosaltres som plantes efímeres. Avui hi som aquí i passats un dies hem desaparegut.

Una altra va afegir:

-        En canvi, amb el blat es poden fer moltes. coses i és a la base de la piràmide nutricional.

La rosella estava trista i plorava. Va venir una formiga i li va preguntar què li passava. La rosella li va explicar la seva desgràcia i la formiga va exclamar:

-        Estàs totalment equivocada! Tu vals molt! El que passa és que la gent ignora les teves qualitats. T’ajudaré a que tothom et conegui amb un pla secret que tinc i ja veuràs.

Quan tots dormien, la formiga se’n va anar a casa del pagès d’aquella finca i va parlar amb el gat a cau d’orella. El gat va dir que sí amb el cap, va donar un salt i va enfilar-se a la llibreria. Des d’allí, va tirar al terra un llibre sobre plantes i el va deixar obert per la pàgina 43, una pàgina que parlava de les propietats de la rosella. L’endemà el pagès es preguntava què feia aquell llibre allí al terra. Quan el va agafar, va sentir curiositat per saber més sobre la rosella. Així que es va posar a llegir el llibre i va descobrir que les roselles eren molt bones. Per exemple, les llavors s’utilitzen com a ingredients molt valorats en la fabricació del pa, de pastissos, etc. També les llavors són una medicina excel·lent per al cor, per al colesterol, etc.

L’endemà el pagès va començar a recollir totes les roselles que hi havia al prat per utilitzar-les com ell havia après. La formiga i la rosella es van donar una abraçada i es van acomiadar. La rosella va dir adéu amb els pètals molt contenta de trobar-se tan útil. I la formiga va continuar el seu viatge per la comarca buscant qui ajudar.                                         

ÉRIKA I. ROMERO RODRÍGUEZ

MARTINA, LA JUGADORA DE FUTBOL

La Martina tenia vuit anys i anava a tercer de primària. Mai es perdia un partit de futbol a la tele perquè era l’esport que més li agradava. Ella practicava una mica els diumenges per la tarda amb el seu pare a un pati interior que tenien a casa seva.

.

Però al col·legi intentava jugar amb els altres companys i en David li deia:

-        Tu no jugues! Ves a jugar a una altra cosa, que l’equip ja està complert!

Els altres companys tampoc la volien a l’equip perquè tenien por que per culpa d’ella perdessin. Doncs, ella seia molt trista a un racó del pati veient com els nens es divertien xutant la pilota sense ella.

Un dia la Lucia, una amiga seva, la va voler ajudar i li va dir:

-        Si vols que t’acceptin, has d’esforçar-te molt. Tinc un pla per a tu. Tu fes-me cas i ja veuràs.

La Lucia li va explicar tot el pla, i a la Martina li va semblar una idea fantàstica.

La nit del dissabte, la Martina va dormir a casa de la Lucia. L’endemà, totes dues es van llevar d’hora  per fer exercici i esmorzar.

Va arribar l’hora del partit i la Martina va fer de defensa en un partit on jugaven noies més grans que ella. Es va esforçar molt i van fer un bon partit. Des de les grades, la Lucia va fer unes quantes fotos. Acabat el partit, es van acomiadar i la Martina es va portar les fotos gravades en un “pendrive”.

Dilluns, a l’hora del pati, la Martina va mostrar les fotos als seus companys. Es van quedar admirats quan van veure que ella apareixia jugant amb noies més grans que ella. Van dir:

-        Si ets tan bona com sembles, demostra-ho.

I ella va dir:

-        D’acord, quan vulgueu.

Dit i fet, van jugar un partit mixt de tercer contra quart. La Martina va fer moltes jugades molt bones i va ficar dos gols (un d’ells, de xilena). Al final del partit, tothom l’aplaudia i li deien:

-        Pots jugar amb nosaltres quan vulguis.

A partir d’aquell dia, la Martina juga a futbol amb tots i no es sent discriminada.

SANDRA SANZ REQUEIJO

ELS CROMOS PERDUTS

Un nen de vuit anys que es deia David tenia molts cromos. Era molt generós i sempre regalava algun cromo als companys.

Però un dia les cartes no eren al lloc on ell creia que les havia deixat. Va pensar que se les havien robat. Molt trist va anar al seus amics i va dir:

-        M’han robat les cartes perquè no les trobo enlloc.

Els amics van decidir d’ajudar-lo a trobar els cromos. Farien de detectius investigant totes les pistes. A l’hora del pati, es van dedicar a cercar sospitosos. Es van apropar a tots els grups que jugaven amb cromos tractant de localitzar el material robat. Fins i tot van interrogar un nen que tenia una carta igual a la robada.

Però aquell mateix dia, quan tothom recollia per anar-se a casa, en David va trobar difícil tancar el seu estoig perquè hi havia quelcom massa gruix. El va obrir i va trobar allí els seus cromos. No se’ls havien robat!

Aquella nit va estar pensant molt en el que havia passat i es va adonar que, en ocasions, les aparences enganyen. També va decidir que això de jugar a detectius era molt divertit.

Així que primer va demanar perdó als seus companys i després va proposar als seus amics que juguessin a detectius. Els amics van dir que sí, i des d’aquell dia, sempre que algú no troba l’agenda, l’equip de detectius la troba. I si algú ha perdut la goma, en poc temps l’equip la localitza, no importa on s’hagi amagat.

                                                                               DAVID SILVA DE ALCÁNTARA

UNA AMISTAT INSEPARABLE

Hi havia una vegada un mico que no tenia amics. El que més desitjava el mico era tenir amics però ningú volia ser el seu amic.

Un dia, mentre estava a la copa d’una palmera, va veure uns plàtans i els va voler agafar. Quan es va estirar per tal d’agafar-los, va relliscar i va caure des de dalt al terra. Per allí hi havia uns caçadors i, quan el van veure, van agafar les escopetes i el van apuntar.

Un camaleó havia presenciat tota l’escena i va voler ajudar el mico. Així que es va col·locar a les cames dels caçadors camuflant-se i els hi va treure les armes. Els caçadors, decebuts, se’n van anar a un altre lloc.

-        Hola, gràcies per salvar-me la vida. –va dir el mico.

-        De res. Com et dius? –va dir el camaleó.

-        Em dic Mico, i tu? –va contestar el mico.

El camaleó va respondre:

-        Em dic Tam i no tinc amics. A més, tothom es burla de mi i em diuen “cara vermella”. Em diuen així perquè quan parlo tinc vergonya, i com que tinc vergonya, la meva cara es posa vermella. Voldries ser el meu amic?

-        Sí! –va contestar el mico.

I van ser super amics i res els va separar. I conte comptat, ja s’ha acabat.

ADA SOLANILLA TRONCOSO

POBRE PERÒ AMB IMAGINACIÓ

Hi havia una vegada un nen de vuit anys que es deia Marc. La seva família era molt pobre i no li podien comprar joguines. Estava molt trist sense saber què fer.

Un dia, quan caminava pel carrer, va tenir una brillant idea. Ell mateix es podia fabricar les joguines. Però, on trobar el material? Se li va ocórrer anar a un Punt Verd i demanar permís per agafar alguns materials.

Allí li van dir que no perquè tot el que hi havia era del barri i no d’una persona particular. Ell va dir que amb uns pocs materials era capaç de fer unes joguines molt xules i que els nens dels coles podrien passar a veure-les. L’encarregat no li va prometre res però li va demanar que vingués l’endemà, quan ell ja hagués parlat amb algunes persones.

A les deu en punt del matí, en Marc es va presentar al Punt Verd i el van fer entrar a una sala on hi havia cinc persones importants esperant-lo i una taula molt llarga plena de materials diversos. A un costat també hi havia algunes eines. Li van comunicar que el permetien demostrar les seves habilitats però que només comptava amb mitja hora.

En Marc va fer en trenta minuts un robot, un cotxet i un carretó. Van fer moltes fotos dels invents i les van publicar a una revista. També es van veure les seves creacions per la tele. Molts col·legis van fer visites al Punt Verd per veure les joguines reciclades.

Quan es va fer gran, una empresa que es dedicava al reciclatge de mobles i electrodomèstics el va contractar i es va guanyar molt bé la vida. Així va poder ajudar a la seva família a sortir de la pobresa.                                      

 FARES J. VASQUEZ PERALES

EL CAVALLER I EL DRAC

Hi havia una vegada una petita ciutat on tothom vivia molt content. Però un dia els seus habitants es van trobar amb un terrible drac. Un nen tenia molta por i es va quedar a casa. Molta gent més també s’amagava on podia. Però un valent cavaller va enfrontar el drac, encara que, amb el foc que treia per la boca, era molt difícil guanyar-lo. Va treure l’espasa i el drac encara es va posar més furiós.

Una princesa estava veient tota l’escena des de la torre del seu palau i va voler salvar el cavaller. Va obrir la finestra i es va posar a cantar a ple pulmó mentre que un músic tocava l’arpa. De cop, el drac es va aturar i va deixar de llençar flames. A meitat de la cançó es va asseure tot mansoi a la gespa. Al final del cant, la bèstia movia la cua al compàs de la música.

El rei es va assabentar de tot el que havia passat i va convocar els seus savis perquè li donessin una explicació a tal estrany fenomen. Ells van afirmar que aquell drac odiava la violència i que sempre responia de igual manera. Però que, si el tractaves bé, era l’animal més tranquil de la Terra.

Doncs, el rei va prohibir tot tipus de violència i va exigir que tots els seus súbdits destruïssin les seves armes. El cavaller pensava que la princesa es casaria amb ell però no va ser així sinó que ella es va casar amb el músic que havia tocat l’arpa.

                                                                                                            JIN YE ZHOU

EL GOS S’HA MENJAT ELS PERIQUITOS!

Una nena que es deia Eva va arribar a casa molt contenta amb una capsa foradada. A dins hi havia un gosset que havia comprat a la fira. El seu pelatge tenia taques de color marró i blanc. Va treure el gos, el va banyar i el va posar al seu llitet.

Va sonar el timbre i l’Eva va anar a obrir. Eren dues amigues seves, que venien a fer un treball escolar amb ella. Cadascuna portava una petita gàbia amb un periquito a dins. Un era de color groc, blau i blanc. L’altre era de color verd, negre i vermell. Van deixar les gàbies al pis superior i després van baixar a l’habitació de l’Eva per fer el treball.

Ja portaven quasi una hora treballant, quan van sentir uns sorolls estranys. Semblava com si el gos es barallés amb algú. Las tres van anar a comprovar què feia el gos i no el van trobar al seu llitet. Van decidir pujar a les habitacions de dalt, i mentre pujaven les escales, el gos baixava amb tres o quatre plomes de colors a la boca.

-        Ai, que el gos s’ha menjat els periquitos! –va cridar l’Eva.

Van obrir-li la boca a l’animal amb l’esperança de trobar algun ocell encara amb vida. Però només hi havia plomes. Res dels cossos!

-        Ara se’ns morirà el gos ofegat i ens quedarem sense ocells i sense gos! –va dir l’Eva.

Entre les tres van buidar-li la boca al gos i li van fer beure aigua. Ja feia una bona estona que les tres ploraven, fins que van sentir la veu del germà de l’Eva que deia des de la seva habitació:

-        Qui m’ha trencat la meva cinta amb plomes de la disfressa d’indi!

Sense fer cas del seu empipament, les tres van pujar escales amunt amb un fil d’esperança. Sí, allí estaven els periquitos, sans i estalvis, adormidets a les seves gàbies. El gos només havia trencat la cinta amb plomes de la disfressa d’indi!

Van contar tot el que havia passat a la mare de l’Eva i aquesta va prometre al seu fill que aviat tindria una nova cinta amb plomes. Entre totes van ajuntar els vint euros que costava i van sortir a comprar-la. De tornada a casa, van tornar al noi el que era seu i van donar gràcies a Déu perquè tot es va resoldre satisfactòriament.

PRISCILA BUSTAMANTE GONZALES